viernes, 28 de septiembre de 2007

NO QUIERO SER CATALÁN - Artículo de Miquel Giménez, publicado en e-noticies

No quiero ser catalán.

Efectivamente. No quiero ser catalán, aun cuando me siento, si serlo equivale a odiar todo aquello que no sea Cataluña. No quiero ser catalán si, por serlo, debo empezar a chillar, insultar, perseguir y hacer todo aquello que históricamente han perpetrado los fascistas en Cataluña. No quiero ser catalán si Cataluña se convierte en una tierra de segregacionismo dónde los buenos son los de siempre y los malos somos todo el resto. No quiero ser catalán si por serlo debo renunciar a una visión global de la vida, de la política y de la cultura y quedarme cercado entre las cuatro paredes de mi país. No quiero ser catalán si para considerarme como tal debo depositar mi confianza en políticos soñadores sin el menor asomo de sentido de la realidad.

No quiero ser catalán si, para qué me consideren como tal, tengo que examinarme diariamente y demostrar que lo soy. No quiero ser catalán si aquí me consideran españolista y en Madrid me dicen que soy separatista. No quiero ser catalán si debo renunciar a una visión crítica de la historia de mi país. No quiero ser catalán si por serlo debo silenciar mis opiniones. No quiero ser catalán si para disfrutar de esta condición debo someter mi conciencia a una pandilla de inquisidores que me niegan este derecho sin juicio ni capacidad por defenderme de no se sabe muy bien qué. No quiero ser catalán si debo hacerme una capillita de amigos que se publican libros los unos a los otros y que después se alaban mutuamente en sus respectivos medios, como si no hubiera más literatura en el mundo que las 'mierdecillas' que hacen ellos.

No quiero ser catalán si debo hacer de títere de una pandilla de empresarios, presuntamente patriotas, que financian privadamente obras “catalanistas” y después pierden el culo porque en Madrid los reciba el ministro de turno por tal de hacer sus negocios. No quiero ser catalán si esto quiere decir silbar a Miguel Poveda cuando canta flamenco. No quiero ser catalán si debo silbar una cantante de jazz cuando canta en inglés, porque sería la misma sandez. No quiero ser catalán si debo dormir envuelto con la Señera porque me gusta más dormir envuelto con una señora. No quiero ser catalán si esto equivale a decir que aquí todo es bueno y el resto todo es malo. Vaya, que no quiero ser catalán en una Cataluña totalitaria, oscura, cerrada, rebosante de prejuicios y abocada a la frustración y al rencor.


Cambie el lector o la lectora “No quiero ser catalán” por “No quiero ser español” y hagan cuentas. El resultado los dirá que me fastidia el momento que nos ha tocado vivir, dónde es más importante el que parece que eres que no paso aquello qué uno es realmente.

Lo he dicho y escrito muchas veces, pero como algún comentarista me repite, quizás no paga la pena en esforzarse en repetirlo. Yo, como nieto de abuela materna aragonesa, soy terco y lo volveré a decir. No soy nacionalista y me cansan extraordinariamente aquellos que cruzan que esto de las patrias es capital y tienen cuerda por hablar horas y horas. Por esto, quizás a partir de ahora, los dejaré que hablen solos. A la postre, están encantados de escucharse.

Miquel Giménez

-----------------------------------------------------------------------------------

No vull ser català

Efectivament. No vull ser català, tot i que me'n sento, si ser-ho equival a odiar tot allò que no sigui Catalunya. No vull ser català si, per ser-ho, he de començar a escridassar, insultar, perseguir i fer tot allò que històricament han perpetrat els feixistes contra Catalunya. No vull ser català si Catalunya es converteix en una terra de segregacionisme on els bons són els de sempre i els dolents som tota la resta. No vull ser català si per ser-ho haig de renunciar a una visió global de la vida, de la política i de la cultura i quedar-me tancat entre les quatre parets del meu país. No vull ser català si per a considerar-me com a tal haig de dipositar la meva confiança en polítics somiatruites sense cap mena de sentit de la realitat.

No vull ser català si, per a què em considerin com a tal, haig d’examinar-me diàriament i demostrar que ho sóc. No vull ser català si aquí em consideren espanyolista i a Madrid em diuen que sóc separatista. No vull ser català si haig de renunciar a una visió crítica de la història del meu país. No vull ser català si per ser-ho haig de silenciar les meves opinions. No vull ser català si per a gaudir d’aquesta condició haig de sotmetre la meva consciència a una colla d’inquisidors que em neguen aquest dret sense judici ni capacitat per defensar-me de no se sap ben bé què. No vull ser català si haig de fer-me una capelleta d’amics que es publiquen llibres els uns als altres i que després es lloen mútuament en els seus respectius mitjans, com si no hi hagués més literatura al món que les 'merdetes' que fan ells.

No vull ser català si haig de fer de titella d’una colla d’empresaris, presumptament patriotes, que financen privadament obres “catalanistes” i després perden el cul perquè a Madrid els rebi el ministre de torn per tal de fer els seus negocis. No vull ser català si això vol dir xiular a Miguel Poveda quan canta flamenc. No vull ser català si haig de xiular una cantant de jazz quan canta en anglès, perquè fóra la mateixa bajanada. No vull ser català si haig de dormir embolicat amb la Senyera perquè m’agrada més dormir embolicat amb una senyora. No vull ser català si això equival a dir que aquí tot és bo i a la resta tot és dolent. Vaja, que no vull ser català en una Catalunya totalitària, fosca, tancada, curulla de prejudicis i abocada a la frustració i a la rancúnia.

Canviï el lector o la lectora “No vull ser català” per “No vull ser espanyol” i facin comptes. El resultat els dirà que em fastigueja el moment que ens ha tocat viure, on és més important el que sembla que ets que no pas allò què un és realment.

Ho he dit i escrit molts cops, però com algun comentarista em repeteix, potser no paga la pena esmerçar-se en repetir-ho. Jo, com a nét d’àvia materna aragonesa, sóc tossut i ho tornaré a dir. No sóc nacionalista i em cansen extraordinàriament aquells que creuen que això de les pàtries és cabdal i tenen corda per parlar-ne hores i hores. Per això, potser a partir d’ara, els deixaré que parlin sols. Fet i fet, estan encantats de escoltar-se.

Miquel Giménez

No hay comentarios: